Pasqual Maragall i Mira va néixer a Barcelona el 1941, tercer en una família de vuit germans, néts del poeta Joan Maragall. Casat el 1965 amb Diana Garrigosa, té dues filles i un fill. Va militar activament al Front Obrer de Catalunya (FOC), federat amb el moviment antifranquista d’esquerres Frente de Liberación Popular (FLP). Va cursar a la Universitat de Barcelona les carreres de Dret i d’Econòmiques entre 1957 i 1964.
El 1965 va ingressar com a economista al Gabinet Tècnic de l’Ajuntament de Barcelona, alhora que donava classes de teoria econòmica a la Universitat Autònoma de Barcelona com a ajudant del profesor Josep M. Bricall i col.laborava amb el Servei d’Estudis del Banc Urquijo dirigit per Ramon Trias Fargas.
Entre 1971 i 1973 va obtenir el Master of Arts en Economia a la New School University de Nova York, ciutat on va residir amb la seva família. Es va reintegrar a l’Ajuntament Barcelona i a les classes d’economia urbana i economia internacional com a professor adjunt interí a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat Autònoma de Barcelona, on cinc anys més tard presentaria la seva tesi doctoral Els preus del sòl urbà. El cas de Barcelona (1948-1978). El 1974 va impulsar Convergència Socialista de Catalunya, un dels grups fundacionals del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), on va crear la Federació de Barcelona. Al PSC va ocupar la responsabilitat de política municipal.
Arran de les primeres eleccions legislatives del 15 de juny de 1977 va dirigir conjuntament amb Narcís Serra la campanya del PSC a Barcelona i va representar-lo a la comissió de control de l’Ajuntament, nomenada per les forces democràtiques abans de les primeres eleccions municipals. El 1978 va ser investigador i professor invitat a la Johns Hopkins University de Baltimore, que més endavant l’investiria doctor honoris causa. Al seu retorn, el 1979, es va incorporar a la llista electoral del PSC a les primeres eleccions municipals a l’Ajuntament de Barcelona de la nova etapa democràtica. Primerament com a tinent d’alcalde de la Reforma Administrativa va encapçalar la modernització de l’administració pública local i després, com a tinent d’alcalde d’Hisenda, el plantejament del nou sistema de finançament d’aquestes corporacions.
Va succeir Narcís Serra en el càrrec d’alcalde l’any 1982. El 1986 la capital catalana va ser elegida com a seu dels Jocs Olímpics del 1992 i des del primer moment Pasqual Maragall va presidir el comitè organitzador (COOB’92). L’esdeveniment olímpic va significar un gran salt endavant, no només per a la ciutat de Barcelona sinó per a tot Catalunya, i en múltiples aspectes, va significar una mobilització de nombroses energies i un èxit social, esportiu i organitzatiu.
Va ser president de la Generalitat de Catalunya de 2003 a 2006. Sota el seu mandat es va aprovar en referèndum el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya el 18 de juny de 2006. Considerat màxim exponent del catalanisme d’arrel federalista de la segona meitat del segle XX, el seu esperit europeista el va portar a impulsar l’Euroregió Pirineus-Mediterrània i a treballar per la participació de la Generalitat a les institucions comunitàries en representació de l’Estat.
A mitjans del 2007 va impulsar, i presideix des d’aleshores, la Fundació Catalunya Europa, una entitat que pretén fomentar i engruixir els lligams entre Catalunya i Europa, invertint en la recerca dels coneixements i de les bones pràctiques que configuren l’ideal europeu d’excel·lència democràtica, cívica, econòmica i social.
El 20 d’octubre de 2007 Pasqual Maragall va anunciar en una roda de premsa a l’Hospital de Sant Pau que pateix un principi d’Alzheimer. En el mateix acte va afirmar que dedicaria tots els seus esforços a combatre la malaltia. A l’abril de 2008 es va presentar la Fundació Pasqual Maragall per a la Recerca sobre l’Alzheimer. Dirigida pel Dr. Jordi Camí, la fundació és una entitat privada sense ànim de lucre que té com a missió promoure, fomentar i donar suport a la recerca científica en l’àmbit de l’Alzheimer i de les malalties neurodegeneratives relacionades, de manera que la seva acció sigui decisiva en la prevenció, el tractament i la cura d’aquestes malalties.
